los amantes del círculo polar

Un matí d'hivern de quan era molt petita, vaig engegar la tele mentre els meus pares dormien. En secret, vaig veure una pel·lícula que sabia que no havia de veure, no era per mi. Mai vaig arribar a entendre-la. Només recordo quedar-me amb una sensació molt estranya a dins. Només recordo pensar que era una pel·lícula massa trista per a una nena de vuit anys. O potser això és el que penso ara.

Los amantes del círculo polar explica la història de l'Otto, l'Ana i les casualitats, de com marquen les seves vides. De fet, no és que les marquin, és que sense aquestes casualitats, les seves vides no haurien estat res; o si més no, res comparat amb el que van ser; amb el que van arribar a sentir. Amb una estructura poc convencional (primer veiem la història des dels ulls de l'Ana, després des dels de l'Otto, i així successivament) Julio Médem ens introdueix a un món de secrets i xiuxiueigs, on la tendresa impregna cada fotograma.

No m'agrada explicar exhaustivament de què tracten les pel·licules, analitzar-les a fons. Penso que és millor, molt millor, que la veieu. Que la sentiu. 15 anys després d'aquell matí d'hivern, he tornat a veure-la. La sensació és la mateixa, però ara entenc les paraules que hi ha. Ara entenc què sent l'Ana, què sent l'Otto. Segueixo sense entendre el per què de tanta tristor, deu ser que fa que encara sigui més preciosa. 

Després de veure Lucía y el sexo, Caótica Ana i Los amantes del círculo polar, he d'admetre que Julio Médem m'ha atrapat dins la seva teranyina. I la veritat, no sé com en podré sortir, ni si vull sortir-ne.

"Voy a quedarme aquí todo el tiempo que haga falta. Estoy esperando la casualidad de mi vida, la más grande, y eso que las he tenido de muchas clases. Sí. Podría unir mi vida uniendo casualidades."

El Xavi Masdeu té trenta-i-tants i està molt preocupat: se li està covant l'arròs. Sobre el paper, tot és perfecte: és dissenyador gràfic i li acaben de donar un premi, té una xicota que se l'estima, i la Tieta Paquita, que cuina com els àngels i cada setmana li prepara un arròs diferent. Però el Xavi se sent buit, i, poc a poc, tot va empitjorant sense que ell pugui fer-hi res; al contrari, de vegades, hi contribueix: "tinc superpoders en la meva contra", diu.

Aquest és l'argument amb que comença Arròs Covat, sèrie d'animació creada per Juanjo Sáez on els personatges, per variar, no tenen cara. Persones que són animals, veïns bipolars, nòvies que es transformen en volcans i boles enormes de mentides van apareixen al llarg dels capítols, de només 10 minuts de durada, arrencant-nos una riallada. O no, perquè Arròs Covat és d'aquell tipus de coses que, com dic sempre, són com el color groc: o t'encanten o les odies.

Arròs covat és, en si mateix, una gran paranoia; però, per mi, la cosa és ben clara: si voleu riure una estona o simplement desconnectar 10 minuts, les aventures i desventures del Xavi Masdeu són la solució. Jo no us puc explicar res més, millor que ho comproveu vosaltres mateixos. Dues temporades avalen l'èxit d'aquesta sèrie que cada vegada agrada a més i més gent. Podreu trobar-la al 3 a la carta, a arroscovat.com i a les emissions del canal 33!  

Tendències

No us explicaré què és una revista de tendències ni faré un resum de les millors revistes que podem trobar als quioscos: anem a les coses pràctiques. És difícil, quan vius en una ciutat tan gran com Barcelona, saber què es el que t'ofereix, no perdre't res; i per aquest motiu m'agrada tant la revista Time Out Barcelona; d'aquesta manera, el ventall d'ofertes se'm fa més proper.

A Time Out Barcelona hi ha lloc per tot i per tothom. Gastronomia, art, botigues, cinema, llibres, música, teatre, televisió i la nit s'amaguen dins la revista tot ajudant-nos a anar una mica més enllà i veure-ho tot per poder escollir: hi trobem tantes coses diferents, que de ben segur que acabes trobant alguna cosa interessant i que, d'una altra manera, t'hagués passat desapercebuda. 

Fins aquí, però, podríem dir que és una revista més de tendències a una ciutat, res especial. Ara bé, hi ha una petita secció anomenada "viu Barcelona", on a més de parlar d'activitats específiques que es fan a Barcelona, se'ns presenta la ciutat des dels ulls d'algú que ens és conegut, més o menys. Aquesta setmana, per exemple, els hi ha tocat als Manel.

El millor de tot, però, és que Time Out té edicions arreu del planeta i, si mai decideixo deixar aquesta Barcelona grisa (que no trista), podré explorar nous territoris sentint-me, almenys, una mica menys perduda.