últim dia de 1999

Són dos quarts de nou de la nit. La nit. La nit on acaben els dos anys de gira que els Love of Lesbian porten a l'esquena. 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna) és el disc que finalment els ha portat a la glòria. Glòria que culmina amb la satisfacció d'omplir tres nits seguides la sala Razzmatazz.

Sóc a dins, asseguda al terra: odio haver d'esperar dreta a que comencin els concerts. De cop, s'apaguen els llums, i apareixen projectades unes imatges que no he vist mai: és el videoclip de 1999. Quan s'acaba, m'adono que tinc la pell de gallina i em dóna la sensació que tots estem igual. Santi Balmes i la resta de la banda comencen a desfilar per l'escenari: comença l'espectacle.

Era una nit especial i, com a tal, no va decepcionar a ningú. Cançons de 1999 i també antics temes van ressonar dins la sala, fent-nos vibrar. A Santi Balmes li encanta el que fa, i es nota. Li encanta interactuar amb el públic, dirigir-s'hi, jugar-hi. No sap què vol dir la paraula vergonya, tot i que una caiguda des de dos metres en un concert passat ha provocat que aquesta nit no sigui el showman que acostuma a ser. Però, de tota manera, no falten les bromes ni les disfresses; i fins i tot assistim a la re-celebració del cap d'any de 1999. Tristesa, melàngia, amor i desamor s'entrellacen i es mesclen de manera gairebé màgica. Però si hi ha una paraula que caracteritza Love of lesbian aquesta és espectacle. Espectacle i tota l'energia del món. L'aparició de Loquillo a Club de fans de John Boy només va fer que confirmar la sensació que sí, es tractava d'una nit especial.

I tant si ho era. El Santi Balmes que va marxar ahir de l'escenari, era un Santi Balmes diferent. Visiblement emocionat, va deleitar-nos amb una versió a capella de Mi primera combustión, i, gairebé plorant, va abandonar l'escenari desitjant només que, quan en un futur pensem en aquests dos anys de la nostra vida, ressoni dins nostre, ni que sigui una mica, alguna melodia seva. No cal patir, de ben segur que serà així. Obren els llums i tinc la pell de gallina un altre cop. Desfilant entre la gentada que vol sortir de pressa, al meu cap només ressona el típic xiulet de després dels grans concerts; i gairebé flotant, sense adonar-me'n, torno a casa i m'estiro al llit per escoltar, per últim cop, el final de l'any 1999.

blau és el color del cel sense núvols

Poques vegades podem associar el terme cultura a la televisió, que des de fa ja massa anys s'ha vist infectada per productes que la redueixen a infracultura amb l'excusa de que és el que el públic desitja. És el peix que es mossega la cua: existeix perquè la gent ho veu i la gent ho veu perquè existeix. Televisió de Catalunya sempre ha intentat desmarcar-se d'aquesta tònica amb productes seriosos i de qualitat i una prova d'això és Colors en sèrie.

Va ser Göethe qui ja al s. XVIII va remarcar la importància d'estudiar la reacció humana als colors i va relacionar cada color amb determinades emocions. I això és el que Colors en sèrie pretén: apropar-nos, d'una manera fresca i diferent, als aspectes psicològics, antropològics i culturals de cada color. Un viatge per totes les emocions i connotacions que un color desperta. Tot això cuidant d'una manera exquisita l'estètica: les imatges que durant cada capítol es van succeint t'absorbeixen sense que puguis fer-hi res. Es tracta de poc més de vint minuts on, tot el que veiem i sentim està relacionat amb un únic color, i d'aquesta manera ens perdem en la seva infinitat per a explorar territoris desconeguts. 

Colors en sèrie ens descobreix un món totalment nou, i ho fa amb allò que creiem conèixer millor: els colors; conceptes que tenim tan assimilats des de petits que se'ns fa impossible imaginar que ens puguin sorprendre, que amaguin petits secrets. Però cada color és com una petita caixa que amaga infinits tresors, i el  millor de tot és que, per a cada persona, cada secret és diferent i especial. Gràcies a Colors en sèrie descobrim, per exemple, que segons el diccionari, el blau és el color del cel sense núvols; que a Napoleó el va matar el color verd amb el que estaven pintades les parets de les seves estances, ja que a la seva composició s'hi incloïa arsènic; o que Van Gogh, obsessionat amb el groc, es va passar els darrers anys de la seva vida pintant-lo sense parar, embogit. 

Una vegada la mirada es perd dins el detall, podem observar com els colors taquen la nostra vida diària. Quan és el color el protagonista, la forma perd tota la seva importància i se'ns descobreix un simbolisme inesperat i sorprenent. Colors en sèrie ens permet descobrir coses que, ni per casualitat, no hauriem descobert si no fos per aquesta visió màgica i senzilla dels colors. Música i imatges s'entrellacen d'una manera brillant dins un univers desconegut i, alhora, tan pròxim, que ens obliga a perdre'ns-hi sense poder oposar cap mena de resistència.