últim dia de 1999

Són dos quarts de nou de la nit. La nit. La nit on acaben els dos anys de gira que els Love of Lesbian porten a l'esquena. 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna) és el disc que finalment els ha portat a la glòria. Glòria que culmina amb la satisfacció d'omplir tres nits seguides la sala Razzmatazz.

Sóc a dins, asseguda al terra: odio haver d'esperar dreta a que comencin els concerts. De cop, s'apaguen els llums, i apareixen projectades unes imatges que no he vist mai: és el videoclip de 1999. Quan s'acaba, m'adono que tinc la pell de gallina i em dóna la sensació que tots estem igual. Santi Balmes i la resta de la banda comencen a desfilar per l'escenari: comença l'espectacle.

Era una nit especial i, com a tal, no va decepcionar a ningú. Cançons de 1999 i també antics temes van ressonar dins la sala, fent-nos vibrar. A Santi Balmes li encanta el que fa, i es nota. Li encanta interactuar amb el públic, dirigir-s'hi, jugar-hi. No sap què vol dir la paraula vergonya, tot i que una caiguda des de dos metres en un concert passat ha provocat que aquesta nit no sigui el showman que acostuma a ser. Però, de tota manera, no falten les bromes ni les disfresses; i fins i tot assistim a la re-celebració del cap d'any de 1999. Tristesa, melàngia, amor i desamor s'entrellacen i es mesclen de manera gairebé màgica. Però si hi ha una paraula que caracteritza Love of lesbian aquesta és espectacle. Espectacle i tota l'energia del món. L'aparició de Loquillo a Club de fans de John Boy només va fer que confirmar la sensació que sí, es tractava d'una nit especial.

I tant si ho era. El Santi Balmes que va marxar ahir de l'escenari, era un Santi Balmes diferent. Visiblement emocionat, va deleitar-nos amb una versió a capella de Mi primera combustión, i, gairebé plorant, va abandonar l'escenari desitjant només que, quan en un futur pensem en aquests dos anys de la nostra vida, ressoni dins nostre, ni que sigui una mica, alguna melodia seva. No cal patir, de ben segur que serà així. Obren els llums i tinc la pell de gallina un altre cop. Desfilant entre la gentada que vol sortir de pressa, al meu cap només ressona el típic xiulet de després dels grans concerts; i gairebé flotant, sense adonar-me'n, torno a casa i m'estiro al llit per escoltar, per últim cop, el final de l'any 1999.