Petons de diumenge, premi Prudenci Bertrana 2008, és el llibre que em va fer companyia els darrers dies del desembre passat. Curiosament, el que menys m'agrada d'aquest llibre de Silvia Soler és el títol: un llibre que t'atrapa d'una manera tan especial es mereixia un títol amb més força, diferent.
La Valèria Isern té més de seixanta anys, quatre fills que se l'estimen amb bogeria i la vida feta. El càncer està a punt d'emportar-se-la, i així, sense adonar-se, com a part del procés natural d'anar-se'n d'aquest món, comença a repassar tot el que ha estat la seva vida a través de converses, diaris de quan era jove i cartes antigues. Però, alhora, també necessita despedir-se dels paisatges, les olors, les veus, les petites coses; "fa certa ràbia que les nostres coses siguin més duradores que nosaltres", diu.
La Valèria era una noia de poble que, en ple franquisme, va decidir marxar a Barcelona a estudiar arqueologia . Amb l'Escala i Barcelona com a escenari, Sílvia Soler ens explica una història sense fets extraordinaris ni grans proeses, però tan plena de tendresa i petites coses que és impossible que et deixi indiferent. Petons de diumenge és una història de persones, relatada d'una manera tan natural, planera i senzilla que t'acaba absorbint sense poder oferir-hi resistència; passant pàgines esperant que mai arribi la darrera.
"Feia un cel que, de tan blau, semblava de mentida".
No hay comentarios:
Publicar un comentario