Le fabuleux destin d'Amélie Poulain

I tan fabulós. Tot i que fa ja anys que vaig descobrir l'univers que la petita Amélie Poulain té al seu voltant, mai no em cansaré de recomanar-la. I és que encara avui em sorprenc quan algú, de cop, em diu que no li agrada perquè és una pel·lícula "rara". Crec que sí, que Amélie és d'aquell tipus de coses que o t'encanten o les odies, com el color groc, la pluja o el vi; no hi ha terme mig. Al meu parer, aquell qui diu que Amélie és una pel·lícula rara, és que no l'ha entesa del tot bé. O no com cal. És a dir, no ha sabut apreciar els matissos, la llum especial, les petites coses, els detalls.

L'Amélie mai no ha tingut amics: no anava a escola perquè el seu pare creia que tenia una malaltia cardíaca. Així, va passar la seva infància sola, amb uns pares que no li donaven tot l'afecte que necessitava. D'aquesta manera, va haver d'inventar-se un món per a ella. I així, es va fer gran, amb unes mancances que, tot i limitar-la en alguns aspectes, no van fer més que fer-la especial. L'Amélie es desperta un dia i decideix que vol ajudar el món amb petites accions que alegrin aquells que té al voltant. Però, qui es cuida de l'Amèlie, si ella només pensa en els altres? 

No us vull explicar res més, perquè amb les paraules no es pot transmetre tota la màgia que el món de l'Amèlie desprèn. Si no l'heu vist, mireu-la. Sense pensar que és rara. Sense pensar. Si l'heu vista i no us agradat, torneu-la a mirar, sense pensar que és rara; sense pensar. 

I ara, per acabar, un petit tastet: A Amélie le gusta 

I, si encara no en teniu prou, tanqueu els ulls i escolteu la banda sonora que Yann Tiersen va crear per la pel·lícula: La noyée 

LA CULTURA DEL VI

La pregunta és obligada: es pot considerar el món del vi com a cultura? Si entenem la cultura com a un conjunt de tradicions i formes de vida d'un grup determinat de persones, és evident que la resposta es sí. El vi constitueix un món en si mateix, però la condició indispensable per a entrar-hi, com a tot, és una: que t'agradi. I, en el cas del vi, s'ha de dir que també en cal una altra, i aquesta és un cert nivell econòmic; es tracta d'un tipus de cultura un pèl elitista: tothom no es pot permetre de gaudir dels plaers que la viticultura ens ofereix. Una vegada es compleixen aquests dos requisits, el ventall que se'ns desplega al davant és immens: tast de vins, rutes vinícoles, i, per descomptat, el petit plaer d'una copeta de vi, que mai deixa de fer més màgics els moments. 

Aquí us deixo dos enllaços on podeu trobar milers de coses relacionades amb el món del vi:

http://www.culturadevi.com/

http://www.rutasdevino.com/

10 milles per veure una bona armadura

o 10 cançons per a perdre't i no tornar. El nou disc de Manel ja és aquí.

Benvolgut diuen, només començar; i no podria ser menys benvolguda la persona a qui es dirigeixen: "una persona a qui no coneixes de res, però amb qui la teva parella ha viscut coses molt importants. Aquella persona amb qui teòricament sou enemics, però teniu una relació estranya" confessaven ells mateixos al Time Out aquest passat diumenge. Després arriba La cançó del soldadet, dolça, tendre, gairebé com una nana que et balanceja entre les onades i et fa volar a un indret desconegut on un petit soldat té por d'afrontar el que figura que és el seu destí. Pobre soldadet, i pobre saltador, que a El gran salt s'omple de tot el valor que li falta al soldadet i decideix, molt intel·ligentment, deixar qui estima abans que s'espatlli del tot i no en puguin guardar un bon record: "erem tu i jo amb el món a part, i ara és el món que ens salvarà entre les runes d'aquest salt que erem tu i jo i ja no som tant".

El boomerang ens retorna a la infància. Tanco els ulls i tot té gust a calipo de lima-limón, a estiu, a cels blaus i aquell sorollet de grills de quan fa massa calor; "però el boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai" com la mateixa infància, suposo. Figura que hauria d'entrar a La bola de cristall i automàticament perdre'm-hi, però, com ja em va passar a Els millors Professors Europeus amb Dona estrangera, crec que es tracta d'aquest tipus de cançó que només aprens a estimar quan, amb el temps, la fas teva. Aniversari és gairebé de banda sonora de pel·lícula, i, al meu parer, la més màgica. És curiós, perquè m'atreviria a dir que gairebé un 90% de les cançons que es composen al món són d'amor; i difícilment s'escriuen sortint del tòpic, del típic: "jo t'estimo però tu a mi no". Però arriben els Manel i t'expliquen la història d'algú que només vol entrar dins el desig de la noia que s'estima, i es conforma amb estar al seu costat el dia que fa anys. Màgic.

Quan vaig llegir la coberta del disc i vaig veure que hi havia una cançó que és deia Flor groga vaig pensar que per força m'agradaria: per a mi, el color groc és el millor del món. Però després, anomenen aquesta flor com a "rara", i crec que no hi ha millor manera per definir la cançó. Encara no m'atreveixo a dir de què parla exactament, però té alguna cosa especial. A Criticarem les noves modes de pentinats algú que no sabem qui és fantasieja amb com arribaran a avis ell i la seva estimada, si ho faran junts, si s'estimaran encara; tot prometent que encara que tot canviï, ell mai deixarà d'escriure-li cançons.

I ara El Miquel i l'Olga tornen, contra tot pronòstic, fent callar tothom, encara que tornar-ho a intentar sigui el pitjor que podrien fer amb les seves vides ("ai verge santa del roser, volem el just per viure bé! Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer"). És la joia del disc, la que primer t'enganxa, la més especial: la millor. I per acabar, una havanera marinera: Deixa-la, Toni, deixa-la.

A banda de seguir-nos explicant històries amb la mateixa senzillesa i proximitat de sempre, els Manel han tornat musicalment més exigents: les melodies estan més cuidades, més treballades, més acurades i amb petites sorpreses en forma de trompetes, arpes, banjos i segones veus que no saps ben bé d'on venen però que descobreixes al mig d'una cançó i et deixen amb un somriure a la cara (més o menys agredolç).

Una vegada més els Manel ens fan somiar i predre'ns en un món nou, estrany, allunyat i alhora tan proper que podria ser el nostre.

Petons de diumenge

Petons de diumenge, premi Prudenci Bertrana 2008, és el llibre que em va fer companyia els darrers dies del desembre passat. Curiosament, el que menys m'agrada d'aquest llibre de Silvia Soler és el títol: un llibre que t'atrapa d'una manera tan especial es mereixia un títol amb més força, diferent.

La Valèria Isern té més de seixanta anys, quatre fills que se l'estimen amb bogeria i la vida feta. El càncer està a punt d'emportar-se-la, i així, sense adonar-se, com a part del procés natural d'anar-se'n d'aquest món, comença a repassar tot el que ha estat la seva vida a través de converses, diaris de quan era jove i cartes antigues. Però, alhora, també necessita despedir-se dels paisatges, les olors, les veus, les petites coses; "fa certa ràbia que les nostres coses siguin més duradores que nosaltres", diu.

La Valèria era una noia de poble que, en ple franquisme, va decidir marxar a Barcelona a estudiar arqueologia . Amb l'Escala i Barcelona com a escenari, Sílvia Soler ens explica una història sense fets extraordinaris ni grans proeses, però tan plena de tendresa i petites coses que és impossible que et deixi indiferent. Petons de diumenge és una història de persones, relatada d'una manera tan natural, planera i senzilla que t'acaba absorbint sense poder oferir-hi resistència; passant pàgines esperant que mai arribi la darrera.

"Feia un cel que, de tan blau, semblava de mentida".