I tan fabulós. Tot i que fa ja anys que vaig descobrir l'univers que la petita Amélie Poulain té al seu voltant, mai no em cansaré de recomanar-la. I és que encara avui em sorprenc quan algú, de cop, em diu que no li agrada perquè és una pel·lícula "rara". Crec que sí, que Amélie és d'aquell tipus de coses que o t'encanten o les odies, com el color groc, la pluja o el vi; no hi ha terme mig. Al meu parer, aquell qui diu que Amélie és una pel·lícula rara, és que no l'ha entesa del tot bé. O no com cal. És a dir, no ha sabut apreciar els matissos, la llum especial, les petites coses, els detalls.
L'Amélie mai no ha tingut amics: no anava a escola perquè el seu pare creia que tenia una malaltia cardíaca. Així, va passar la seva infància sola, amb uns pares que no li donaven tot l'afecte que necessitava. D'aquesta manera, va haver d'inventar-se un món per a ella. I així, es va fer gran, amb unes mancances que, tot i limitar-la en alguns aspectes, no van fer més que fer-la especial. L'Amélie es desperta un dia i decideix que vol ajudar el món amb petites accions que alegrin aquells que té al voltant. Però, qui es cuida de l'Amèlie, si ella només pensa en els altres?
No us vull explicar res més, perquè amb les paraules no es pot transmetre tota la màgia que el món de l'Amèlie desprèn. Si no l'heu vist, mireu-la. Sense pensar que és rara. Sense pensar. Si l'heu vista i no us agradat, torneu-la a mirar, sense pensar que és rara; sense pensar.
I ara, per acabar, un petit tastet: A Amélie le gusta
I, si encara no en teniu prou, tanqueu els ulls i escolteu la banda sonora que Yann Tiersen va crear per la pel·lícula: La noyée
No hay comentarios:
Publicar un comentario