o 10 cançons per a perdre't i no tornar. El nou disc de Manel ja és aquí.
Benvolgut diuen, només començar; i no podria ser menys benvolguda la persona a qui es dirigeixen: "una persona a qui no coneixes de res, però amb qui la teva parella ha viscut coses molt importants. Aquella persona amb qui teòricament sou enemics, però teniu una relació estranya" confessaven ells mateixos al Time Out aquest passat diumenge. Després arriba La cançó del soldadet, dolça, tendre, gairebé com una nana que et balanceja entre les onades i et fa volar a un indret desconegut on un petit soldat té por d'afrontar el que figura que és el seu destí. Pobre soldadet, i pobre saltador, que a El gran salt s'omple de tot el valor que li falta al soldadet i decideix, molt intel·ligentment, deixar qui estima abans que s'espatlli del tot i no en puguin guardar un bon record: "erem tu i jo amb el món a part, i ara és el món que ens salvarà entre les runes d'aquest salt que erem tu i jo i ja no som tant".
El boomerang ens retorna a la infància. Tanco els ulls i tot té gust a calipo de lima-limón, a estiu, a cels blaus i aquell sorollet de grills de quan fa massa calor; "però el boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai" com la mateixa infància, suposo. Figura que hauria d'entrar a La bola de cristall i automàticament perdre'm-hi, però, com ja em va passar a Els millors Professors Europeus amb Dona estrangera, crec que es tracta d'aquest tipus de cançó que només aprens a estimar quan, amb el temps, la fas teva. Aniversari és gairebé de banda sonora de pel·lícula, i, al meu parer, la més màgica. És curiós, perquè m'atreviria a dir que gairebé un 90% de les cançons que es composen al món són d'amor; i difícilment s'escriuen sortint del tòpic, del típic: "jo t'estimo però tu a mi no". Però arriben els Manel i t'expliquen la història d'algú que només vol entrar dins el desig de la noia que s'estima, i es conforma amb estar al seu costat el dia que fa anys. Màgic.
Quan vaig llegir la coberta del disc i vaig veure que hi havia una cançó que és deia Flor groga vaig pensar que per força m'agradaria: per a mi, el color groc és el millor del món. Però després, anomenen aquesta flor com a "rara", i crec que no hi ha millor manera per definir la cançó. Encara no m'atreveixo a dir de què parla exactament, però té alguna cosa especial. A Criticarem les noves modes de pentinats algú que no sabem qui és fantasieja amb com arribaran a avis ell i la seva estimada, si ho faran junts, si s'estimaran encara; tot prometent que encara que tot canviï, ell mai deixarà d'escriure-li cançons.
I ara El Miquel i l'Olga tornen, contra tot pronòstic, fent callar tothom, encara que tornar-ho a intentar sigui el pitjor que podrien fer amb les seves vides ("ai verge santa del roser, volem el just per viure bé! Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer"). És la joia del disc, la que primer t'enganxa, la més especial: la millor. I per acabar, una havanera marinera: Deixa-la, Toni, deixa-la.
A banda de seguir-nos explicant històries amb la mateixa senzillesa i proximitat de sempre, els Manel han tornat musicalment més exigents: les melodies estan més cuidades, més treballades, més acurades i amb petites sorpreses en forma de trompetes, arpes, banjos i segones veus que no saps ben bé d'on venen però que descobreixes al mig d'una cançó i et deixen amb un somriure a la cara (més o menys agredolç).
Una vegada més els Manel ens fan somiar i predre'ns en un món nou, estrany, allunyat i alhora tan proper que podria ser el nostre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario