futbol i cultura

El futbol no és cultura. No si entenem la cultura com a un conjunt de coneixements literaris, històrics, científics, musicals, o de qualsevol altre mena que una persona pot adquirir com a fruit d'estudi, lectures, de viatges d'experiència... és a dir, ha d'elevar la ment, enriquir-la, fer-la treballar. Al meu parer, la cultura implica, en definitiva i com el seu propi nom indica, un cert cultiu de la ment; i no només entreteniment.

I, al cap i a la fi, el futbol no és res més que entreteniment. Un entreteniment que mou masses, sí. I que desperta passions, que crea enfrontaments però que també ajunta gent molt diferent. Un entreteniment que és un dels grans negocis d'aquest segle, que mou més diners que cap altra cosa. A més, caldria plantejar-se fins a quin punt és necessari tot aquest moviment de diners amb totes les penúries que passa el planeta; però això ja és un altre tema.

No cal confondre les coses. Una cosa és que el futbol constitueixi, en si mateix, un món propi, i una altra molt diferent és que aquest món pugui incloure's dintre del que entenem com a cultura.

los amantes del círculo polar

Un matí d'hivern de quan era molt petita, vaig engegar la tele mentre els meus pares dormien. En secret, vaig veure una pel·lícula que sabia que no havia de veure, no era per mi. Mai vaig arribar a entendre-la. Només recordo quedar-me amb una sensació molt estranya a dins. Només recordo pensar que era una pel·lícula massa trista per a una nena de vuit anys. O potser això és el que penso ara.

Los amantes del círculo polar explica la història de l'Otto, l'Ana i les casualitats, de com marquen les seves vides. De fet, no és que les marquin, és que sense aquestes casualitats, les seves vides no haurien estat res; o si més no, res comparat amb el que van ser; amb el que van arribar a sentir. Amb una estructura poc convencional (primer veiem la història des dels ulls de l'Ana, després des dels de l'Otto, i així successivament) Julio Médem ens introdueix a un món de secrets i xiuxiueigs, on la tendresa impregna cada fotograma.

No m'agrada explicar exhaustivament de què tracten les pel·licules, analitzar-les a fons. Penso que és millor, molt millor, que la veieu. Que la sentiu. 15 anys després d'aquell matí d'hivern, he tornat a veure-la. La sensació és la mateixa, però ara entenc les paraules que hi ha. Ara entenc què sent l'Ana, què sent l'Otto. Segueixo sense entendre el per què de tanta tristor, deu ser que fa que encara sigui més preciosa. 

Després de veure Lucía y el sexo, Caótica Ana i Los amantes del círculo polar, he d'admetre que Julio Médem m'ha atrapat dins la seva teranyina. I la veritat, no sé com en podré sortir, ni si vull sortir-ne.

"Voy a quedarme aquí todo el tiempo que haga falta. Estoy esperando la casualidad de mi vida, la más grande, y eso que las he tenido de muchas clases. Sí. Podría unir mi vida uniendo casualidades."

El Xavi Masdeu té trenta-i-tants i està molt preocupat: se li està covant l'arròs. Sobre el paper, tot és perfecte: és dissenyador gràfic i li acaben de donar un premi, té una xicota que se l'estima, i la Tieta Paquita, que cuina com els àngels i cada setmana li prepara un arròs diferent. Però el Xavi se sent buit, i, poc a poc, tot va empitjorant sense que ell pugui fer-hi res; al contrari, de vegades, hi contribueix: "tinc superpoders en la meva contra", diu.

Aquest és l'argument amb que comença Arròs Covat, sèrie d'animació creada per Juanjo Sáez on els personatges, per variar, no tenen cara. Persones que són animals, veïns bipolars, nòvies que es transformen en volcans i boles enormes de mentides van apareixen al llarg dels capítols, de només 10 minuts de durada, arrencant-nos una riallada. O no, perquè Arròs Covat és d'aquell tipus de coses que, com dic sempre, són com el color groc: o t'encanten o les odies.

Arròs covat és, en si mateix, una gran paranoia; però, per mi, la cosa és ben clara: si voleu riure una estona o simplement desconnectar 10 minuts, les aventures i desventures del Xavi Masdeu són la solució. Jo no us puc explicar res més, millor que ho comproveu vosaltres mateixos. Dues temporades avalen l'èxit d'aquesta sèrie que cada vegada agrada a més i més gent. Podreu trobar-la al 3 a la carta, a arroscovat.com i a les emissions del canal 33!  

Tendències

No us explicaré què és una revista de tendències ni faré un resum de les millors revistes que podem trobar als quioscos: anem a les coses pràctiques. És difícil, quan vius en una ciutat tan gran com Barcelona, saber què es el que t'ofereix, no perdre't res; i per aquest motiu m'agrada tant la revista Time Out Barcelona; d'aquesta manera, el ventall d'ofertes se'm fa més proper.

A Time Out Barcelona hi ha lloc per tot i per tothom. Gastronomia, art, botigues, cinema, llibres, música, teatre, televisió i la nit s'amaguen dins la revista tot ajudant-nos a anar una mica més enllà i veure-ho tot per poder escollir: hi trobem tantes coses diferents, que de ben segur que acabes trobant alguna cosa interessant i que, d'una altra manera, t'hagués passat desapercebuda. 

Fins aquí, però, podríem dir que és una revista més de tendències a una ciutat, res especial. Ara bé, hi ha una petita secció anomenada "viu Barcelona", on a més de parlar d'activitats específiques que es fan a Barcelona, se'ns presenta la ciutat des dels ulls d'algú que ens és conegut, més o menys. Aquesta setmana, per exemple, els hi ha tocat als Manel.

El millor de tot, però, és que Time Out té edicions arreu del planeta i, si mai decideixo deixar aquesta Barcelona grisa (que no trista), podré explorar nous territoris sentint-me, almenys, una mica menys perduda.

Le fabuleux destin d'Amélie Poulain

I tan fabulós. Tot i que fa ja anys que vaig descobrir l'univers que la petita Amélie Poulain té al seu voltant, mai no em cansaré de recomanar-la. I és que encara avui em sorprenc quan algú, de cop, em diu que no li agrada perquè és una pel·lícula "rara". Crec que sí, que Amélie és d'aquell tipus de coses que o t'encanten o les odies, com el color groc, la pluja o el vi; no hi ha terme mig. Al meu parer, aquell qui diu que Amélie és una pel·lícula rara, és que no l'ha entesa del tot bé. O no com cal. És a dir, no ha sabut apreciar els matissos, la llum especial, les petites coses, els detalls.

L'Amélie mai no ha tingut amics: no anava a escola perquè el seu pare creia que tenia una malaltia cardíaca. Així, va passar la seva infància sola, amb uns pares que no li donaven tot l'afecte que necessitava. D'aquesta manera, va haver d'inventar-se un món per a ella. I així, es va fer gran, amb unes mancances que, tot i limitar-la en alguns aspectes, no van fer més que fer-la especial. L'Amélie es desperta un dia i decideix que vol ajudar el món amb petites accions que alegrin aquells que té al voltant. Però, qui es cuida de l'Amèlie, si ella només pensa en els altres? 

No us vull explicar res més, perquè amb les paraules no es pot transmetre tota la màgia que el món de l'Amèlie desprèn. Si no l'heu vist, mireu-la. Sense pensar que és rara. Sense pensar. Si l'heu vista i no us agradat, torneu-la a mirar, sense pensar que és rara; sense pensar. 

I ara, per acabar, un petit tastet: A Amélie le gusta 

I, si encara no en teniu prou, tanqueu els ulls i escolteu la banda sonora que Yann Tiersen va crear per la pel·lícula: La noyée 

LA CULTURA DEL VI

La pregunta és obligada: es pot considerar el món del vi com a cultura? Si entenem la cultura com a un conjunt de tradicions i formes de vida d'un grup determinat de persones, és evident que la resposta es sí. El vi constitueix un món en si mateix, però la condició indispensable per a entrar-hi, com a tot, és una: que t'agradi. I, en el cas del vi, s'ha de dir que també en cal una altra, i aquesta és un cert nivell econòmic; es tracta d'un tipus de cultura un pèl elitista: tothom no es pot permetre de gaudir dels plaers que la viticultura ens ofereix. Una vegada es compleixen aquests dos requisits, el ventall que se'ns desplega al davant és immens: tast de vins, rutes vinícoles, i, per descomptat, el petit plaer d'una copeta de vi, que mai deixa de fer més màgics els moments. 

Aquí us deixo dos enllaços on podeu trobar milers de coses relacionades amb el món del vi:

http://www.culturadevi.com/

http://www.rutasdevino.com/

10 milles per veure una bona armadura

o 10 cançons per a perdre't i no tornar. El nou disc de Manel ja és aquí.

Benvolgut diuen, només començar; i no podria ser menys benvolguda la persona a qui es dirigeixen: "una persona a qui no coneixes de res, però amb qui la teva parella ha viscut coses molt importants. Aquella persona amb qui teòricament sou enemics, però teniu una relació estranya" confessaven ells mateixos al Time Out aquest passat diumenge. Després arriba La cançó del soldadet, dolça, tendre, gairebé com una nana que et balanceja entre les onades i et fa volar a un indret desconegut on un petit soldat té por d'afrontar el que figura que és el seu destí. Pobre soldadet, i pobre saltador, que a El gran salt s'omple de tot el valor que li falta al soldadet i decideix, molt intel·ligentment, deixar qui estima abans que s'espatlli del tot i no en puguin guardar un bon record: "erem tu i jo amb el món a part, i ara és el món que ens salvarà entre les runes d'aquest salt que erem tu i jo i ja no som tant".

El boomerang ens retorna a la infància. Tanco els ulls i tot té gust a calipo de lima-limón, a estiu, a cels blaus i aquell sorollet de grills de quan fa massa calor; "però el boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai" com la mateixa infància, suposo. Figura que hauria d'entrar a La bola de cristall i automàticament perdre'm-hi, però, com ja em va passar a Els millors Professors Europeus amb Dona estrangera, crec que es tracta d'aquest tipus de cançó que només aprens a estimar quan, amb el temps, la fas teva. Aniversari és gairebé de banda sonora de pel·lícula, i, al meu parer, la més màgica. És curiós, perquè m'atreviria a dir que gairebé un 90% de les cançons que es composen al món són d'amor; i difícilment s'escriuen sortint del tòpic, del típic: "jo t'estimo però tu a mi no". Però arriben els Manel i t'expliquen la història d'algú que només vol entrar dins el desig de la noia que s'estima, i es conforma amb estar al seu costat el dia que fa anys. Màgic.

Quan vaig llegir la coberta del disc i vaig veure que hi havia una cançó que és deia Flor groga vaig pensar que per força m'agradaria: per a mi, el color groc és el millor del món. Però després, anomenen aquesta flor com a "rara", i crec que no hi ha millor manera per definir la cançó. Encara no m'atreveixo a dir de què parla exactament, però té alguna cosa especial. A Criticarem les noves modes de pentinats algú que no sabem qui és fantasieja amb com arribaran a avis ell i la seva estimada, si ho faran junts, si s'estimaran encara; tot prometent que encara que tot canviï, ell mai deixarà d'escriure-li cançons.

I ara El Miquel i l'Olga tornen, contra tot pronòstic, fent callar tothom, encara que tornar-ho a intentar sigui el pitjor que podrien fer amb les seves vides ("ai verge santa del roser, volem el just per viure bé! Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer"). És la joia del disc, la que primer t'enganxa, la més especial: la millor. I per acabar, una havanera marinera: Deixa-la, Toni, deixa-la.

A banda de seguir-nos explicant històries amb la mateixa senzillesa i proximitat de sempre, els Manel han tornat musicalment més exigents: les melodies estan més cuidades, més treballades, més acurades i amb petites sorpreses en forma de trompetes, arpes, banjos i segones veus que no saps ben bé d'on venen però que descobreixes al mig d'una cançó i et deixen amb un somriure a la cara (més o menys agredolç).

Una vegada més els Manel ens fan somiar i predre'ns en un món nou, estrany, allunyat i alhora tan proper que podria ser el nostre.

Petons de diumenge

Petons de diumenge, premi Prudenci Bertrana 2008, és el llibre que em va fer companyia els darrers dies del desembre passat. Curiosament, el que menys m'agrada d'aquest llibre de Silvia Soler és el títol: un llibre que t'atrapa d'una manera tan especial es mereixia un títol amb més força, diferent.

La Valèria Isern té més de seixanta anys, quatre fills que se l'estimen amb bogeria i la vida feta. El càncer està a punt d'emportar-se-la, i així, sense adonar-se, com a part del procés natural d'anar-se'n d'aquest món, comença a repassar tot el que ha estat la seva vida a través de converses, diaris de quan era jove i cartes antigues. Però, alhora, també necessita despedir-se dels paisatges, les olors, les veus, les petites coses; "fa certa ràbia que les nostres coses siguin més duradores que nosaltres", diu.

La Valèria era una noia de poble que, en ple franquisme, va decidir marxar a Barcelona a estudiar arqueologia . Amb l'Escala i Barcelona com a escenari, Sílvia Soler ens explica una història sense fets extraordinaris ni grans proeses, però tan plena de tendresa i petites coses que és impossible que et deixi indiferent. Petons de diumenge és una història de persones, relatada d'una manera tan natural, planera i senzilla que t'acaba absorbint sense poder oferir-hi resistència; passant pàgines esperant que mai arribi la darrera.

"Feia un cel que, de tan blau, semblava de mentida".

últim dia de 1999

Són dos quarts de nou de la nit. La nit. La nit on acaben els dos anys de gira que els Love of Lesbian porten a l'esquena. 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna) és el disc que finalment els ha portat a la glòria. Glòria que culmina amb la satisfacció d'omplir tres nits seguides la sala Razzmatazz.

Sóc a dins, asseguda al terra: odio haver d'esperar dreta a que comencin els concerts. De cop, s'apaguen els llums, i apareixen projectades unes imatges que no he vist mai: és el videoclip de 1999. Quan s'acaba, m'adono que tinc la pell de gallina i em dóna la sensació que tots estem igual. Santi Balmes i la resta de la banda comencen a desfilar per l'escenari: comença l'espectacle.

Era una nit especial i, com a tal, no va decepcionar a ningú. Cançons de 1999 i també antics temes van ressonar dins la sala, fent-nos vibrar. A Santi Balmes li encanta el que fa, i es nota. Li encanta interactuar amb el públic, dirigir-s'hi, jugar-hi. No sap què vol dir la paraula vergonya, tot i que una caiguda des de dos metres en un concert passat ha provocat que aquesta nit no sigui el showman que acostuma a ser. Però, de tota manera, no falten les bromes ni les disfresses; i fins i tot assistim a la re-celebració del cap d'any de 1999. Tristesa, melàngia, amor i desamor s'entrellacen i es mesclen de manera gairebé màgica. Però si hi ha una paraula que caracteritza Love of lesbian aquesta és espectacle. Espectacle i tota l'energia del món. L'aparició de Loquillo a Club de fans de John Boy només va fer que confirmar la sensació que sí, es tractava d'una nit especial.

I tant si ho era. El Santi Balmes que va marxar ahir de l'escenari, era un Santi Balmes diferent. Visiblement emocionat, va deleitar-nos amb una versió a capella de Mi primera combustión, i, gairebé plorant, va abandonar l'escenari desitjant només que, quan en un futur pensem en aquests dos anys de la nostra vida, ressoni dins nostre, ni que sigui una mica, alguna melodia seva. No cal patir, de ben segur que serà així. Obren els llums i tinc la pell de gallina un altre cop. Desfilant entre la gentada que vol sortir de pressa, al meu cap només ressona el típic xiulet de després dels grans concerts; i gairebé flotant, sense adonar-me'n, torno a casa i m'estiro al llit per escoltar, per últim cop, el final de l'any 1999.

blau és el color del cel sense núvols

Poques vegades podem associar el terme cultura a la televisió, que des de fa ja massa anys s'ha vist infectada per productes que la redueixen a infracultura amb l'excusa de que és el que el públic desitja. És el peix que es mossega la cua: existeix perquè la gent ho veu i la gent ho veu perquè existeix. Televisió de Catalunya sempre ha intentat desmarcar-se d'aquesta tònica amb productes seriosos i de qualitat i una prova d'això és Colors en sèrie.

Va ser Göethe qui ja al s. XVIII va remarcar la importància d'estudiar la reacció humana als colors i va relacionar cada color amb determinades emocions. I això és el que Colors en sèrie pretén: apropar-nos, d'una manera fresca i diferent, als aspectes psicològics, antropològics i culturals de cada color. Un viatge per totes les emocions i connotacions que un color desperta. Tot això cuidant d'una manera exquisita l'estètica: les imatges que durant cada capítol es van succeint t'absorbeixen sense que puguis fer-hi res. Es tracta de poc més de vint minuts on, tot el que veiem i sentim està relacionat amb un únic color, i d'aquesta manera ens perdem en la seva infinitat per a explorar territoris desconeguts. 

Colors en sèrie ens descobreix un món totalment nou, i ho fa amb allò que creiem conèixer millor: els colors; conceptes que tenim tan assimilats des de petits que se'ns fa impossible imaginar que ens puguin sorprendre, que amaguin petits secrets. Però cada color és com una petita caixa que amaga infinits tresors, i el  millor de tot és que, per a cada persona, cada secret és diferent i especial. Gràcies a Colors en sèrie descobrim, per exemple, que segons el diccionari, el blau és el color del cel sense núvols; que a Napoleó el va matar el color verd amb el que estaven pintades les parets de les seves estances, ja que a la seva composició s'hi incloïa arsènic; o que Van Gogh, obsessionat amb el groc, es va passar els darrers anys de la seva vida pintant-lo sense parar, embogit. 

Una vegada la mirada es perd dins el detall, podem observar com els colors taquen la nostra vida diària. Quan és el color el protagonista, la forma perd tota la seva importància i se'ns descobreix un simbolisme inesperat i sorprenent. Colors en sèrie ens permet descobrir coses que, ni per casualitat, no hauriem descobert si no fos per aquesta visió màgica i senzilla dels colors. Música i imatges s'entrellacen d'una manera brillant dins un univers desconegut i, alhora, tan pròxim, que ens obliga a perdre'ns-hi sense poder oposar cap mena de resistència.